Entrevista a Olga Margalef, voluntària a l'illa de Lesbos

"Necessitem manifestacions massives per a què l'estat espanyol ofereixi les places que li pertoquen”

Una de les primeres coses que ha fet l'Olga quan hem començat aquesta entrevista ha estat ensenyar-me les fotografies dels dibuixos fets per infants que va veure en una casa on s'allotgen un centenar de refugiats dels molts que hi ha a Atenes. S'hi poden veure clarament decapitacions, tortures i esquarteraments, una petita prova macabra del que han hagut de patir molts dels milions de ciutadans sirians que ara fugen, desesperats, cap a una Europa atemorida. L'Olga ha estat dos cops en aquesta petita illa grega, una al novembre, l'altra al gener, i les dues vegades ha tornat impressionada i colpida, però sobre tot decidida a sensibilitzar, a explicar-nos a aquells que només podem fer-nos una idea del que passa a Lesbos a través dels mitjans del que és viure un drama humà d'aquesta magnitud en primera persona

Per què vas anar-hi, a Lesbos?

Vaig veure un documental que explicava el cas de Lesbos i d'una altra illa i vaig sentir impotència, ràbia de veure com Europa estava permetent això, que és conseqüència d'una guerra en la qual, juntament amb altres països, n'és en gran part responsable i en què, a més, no s'estan respectant ni els drets humans ni els convenis internacionals.. Tenia curiositat de veure la realitat de prop. A més, Grècia és una país segur, on pots viatjar de forma més o menys barata, tenia quinze dies de vacances i les vaig fer allà. La gran majoria de voluntaris o bé no tenen feina o s'han agafat uns dies, però la gran majoria s'ho cobreixen ells econòmicament.

Com ho vas viure quan vas arribar?

Encara que ho hagis vist per la tele, estàs allà i al·lucines amb la magnitud de tot. No paraves de veure barques arribar, potser arribaven 3000 persones en un dia, a la costa nord, molts d'ells nens... És una realitat que et sobrepassa, et blindes una mica. Et colpeix, et colpeix molt.

Quines feines fèieu?

Quan arribava una embarcació ajudàvem la gent a baixar, els trèiem les armilles, els calmàvem, ajuntàvem famílies, els portàvem als camps, buscàvem metges si calia , i un cop al camp endreçàvem la roba de les donacions que arribaven (ha d'estar tot ben preparat perquè venen amb els pantalons i les sabates xopes, alguns mullats de dalt a baix, agafen molt de fred i s'han de canviar ràpidament). Donàvem roba, fèiem te, netejàvem...

Quin tipus d'ajuda institucional es troben els refugiats en el moment en què arriben?

Les administracions no hi són, ni cap administració europea ni la grega. De fet els guardacostes grecs no fan tasques de salvament de forma regular, és el que més crida l'atenció. I pel que fa a Frontex (Agència europea de fronteres), hi ha patrullant una embarcació al nord de Lesbos, però els voluntaris de l'ONG Proactiva Open Arms ens deien que molts cops s'ho miren, les pasteres van creuant però Frontex no fa rescats.

És cert que Frontex ha arribat a posar impediments als rescats dels voluntaris?

El que va passar és que Frontex no donava permís als de Proactiva per sortir a fer rescats si no era que hi havia realment un naufragi amb la gent a l'aigua i tot plegat... sortir només per remolcar una embarcació i dur-la a una zona segura o per evitar que els que hi anaven patissin fred, això no els hi deixaven fer. Aleshores van arribar dues embarcacions amb un mort a cadascuna per hipotèrmia, un dels quals era un nen petit. Els de Proactiva havien vist que la barca anava mig a la deriva i havien estat més de tres quarts d'hora demanant a Frontex que volien sortir, i quan va arribar l'embarcació a port era tard. És lamentable, el paper europeu és lamentable.

Com viuen la situació els veïns de Lesbos?

La gent d'allà és en general molt solidària. Deien que a Lesbos sempre han arribat embarcacions, que estan acostumats a acollir-los, donar-los menjar, portar-los a la capital... Fins i tot la gent del poble havia tingut problemes amb la policia per atendre'ls. Sempre han arribat embarcacions, aquí, però mai tan massiu... Al novembre, quan encara feia bo, hi havia unes dones grans que baixaven cada vespre a la platja a veure si arribava algú i si venien aguantaven per exemple un nen mentre la mare es treia l'armilla, els donaven la mà... Vaig viure moments realment molt bonics de solidaritat. I els que realment s'han arriscat per salvar gent són els pescadors grecs. Abans que els de Proactiva tinguessin més recursos van salvar molta gent gràcies a ells.

Quin és el següent pas per als refugiats un cop han arribat?

Un autobús deixa les famílies sirianes a Cara Tepe, que és un camp en què des del principi ha treballat el govern local amb l'ajuda de voluntaris i és net, segur i està ben habilitat. L'altre és el de Moria, on van totes les altres nacionalitats i el sirians homes que viatgen sols. En aquest camp, que depèn del ministeri d'immigració, no van deixar entrar voluntaris durant molt de temps i està sota control policial (era un antic CIE), i si bé és cert que ha anat millorant, segueix sent un lloc molt precari. A més hi ha perills, hi ha hagut casos de violacions de dones. També hi ha una zona tancada on hi ha els menors que viatgen sols, els fiquen darrere una reixa. Ens han dit que els tracten bé però no se sap ben bé què està passant. Havíem sentit alguna història d'abús policial, però per exemple des d'ACNUR, que s'encarrega d'aquest tema, se'ns va donar una versió més amable. Allà se'ls hi dona un paper que els garanteix 30 dies de lliure circulació a Grècia, surten del camp i poden agafar un ferri de forma legal i anar a Atenes. A més a Moria hi ha una oficina d'asil des d'on s'haurien de tractar tots els temes de relocalització.

Explica'm això de la relocalització

Gairebé la meitat del milió de persones que ha entrat a Grècia l'últim any ho ha fet per Lesbos. La política de relocalització serveix per a què des de punts com aquest puguin anar a les destinacions finals ja amb el tràmit iniciat de demanda d'asil. Cada país té unes quotes (l'estat espanyol ha dit que acolliria al voltant de 15.000 persones) i a l'oficina d'asil de Moria tenen una llista de tots els que ofereixen places, els diuen on poden anar i aleshores ells fan una llista de vuit països per ordre de preferència. Després els toca el que els toca, i si decideixen anar, el govern grec els paga el viatge i els porta directament on sigui. Però la realitat és que més d'un milió de persones refugiades han arribat a aquest país al 2015, 160.000 s'han acollit a processos relocalització, s'han obert 4200 places i finalment s'han relocalitzat només 217. Vergonya. I a tot això l'estat espanyol no ha ofert cap plaça en tot el 2015 (la Comissió Europea espera que els països siguin una mica proactius i ofereixin places per anar-les cobrint el més àgilment possible).

D'on són les persones que van arribant a Lesbos?

La majoria sirians i d'Afganistan, que és un país destrossat. Hi ha gent que fuig que potser no té un context de violència explícita però no vol que el seu fill d'un any creixi en un país desfet. També hi ha iraquians, pakistanesos, gent de Bangladesh, Nepal, Iran, Iemen, africans d'Eritrea, Somàlia, subsaharians, i fins i tot de la República Dominicana.

A l'hora d'entrar a Europa, es fan diferències depenent de la nacionalitat de cadascú?

A la pràctica són els diferents països els que estan marcant els criteris. Abans la ruta que feien servir aquestes persones era anar fina a Atenes, i d'allà al nord a la frontera amb Macedònia, després creuaven per Hongria i anaven a Àustria, Alemanya... Però arrel dels atemptats de París, a la frontera amb Macedònia només deixen passar sirians, afganesos i iraquians, que es consideren que venen de països de no retorn. Totes les altres nacionalitats no poden passar. És gent que té 30 dies de lliure circulació a Grècia, però arriben a Macedònia i no poden creuar, i quan s'acaben els 30 dies són il·legals... Aquest és un dels problemes més grans que hi ha ara. S'han anat acumulant milers de persones a la frontera, hi ha hagut allaus humanes i tot, disturbis... Aquestes persones són les que es troben en una situació més vulnerable, no tenen manera de sortir i són carn de màfia un altre cop, perquè hi ha màfies que et creuen la frontera amb Macedònia a través de zones muntanyoses molt perilloses, després n'hi ha que et fan un passaport fals per agafar un vol a Itàlia que val uns 5000 euros. Així, actualment hi ha al voltant de 100.000 persones en trànsit que van i venen. També vam veure zones a Atenes on se'ls assessora i hi ha cases d'acollida que s'han ocupat per rebre la gent. A més, poden dirigir-se a diversos camps d'esport que ha habilitat la ciutat, però tenen por dels controls policials i molts no s'atreveixen a anar-hi... El resultat és que també hi ha molta gent dormint al carrer, és un problema molt gran. Europa va donar diners a Turquia per a què tallés el flux, però és evident que tota aquesta circulació de persones que es mou a través d'aquest país es dona amb la complicitat del govern... Als mercats d'Istanbul, per exemple, es poden comprar armilles falses perfectament. Són molts ingressos.

Són molts ingressos per a qui?

Cada refugiat es gasta uns 3000 euros des del seu el país d'origen. Des de menjar fins a pagar la màfia... 3000 mínim. El 2015 el tràfic de persones havia generat entre tres i sis bilions d'euros de benefici, es troba al mateix ordre de magnitud que el narcotràfic, que mou un 400 bilions d'euros a tot el món.

Com veus el paper que juga Europa en aquesta crisi?

A Europa som molts milions de persones, 150.000 són molt poques, el problema és que no s'està movent ni per aquestes 150.000 per tal de gestionar-ho amb garanties. A més, és que el poble europeu ho ha viscut en carn pròpia. Durant la guerra civil espanyola gairebé mig milió de persones van anar a França, a la segona guerra mundial va haver-hi milions de desplaçats. Aquí també ha passat. El poble europeu ha migrat a Sud-amèrica... Hi ha hagut moviments enormes i ara de cop tot això ens pica a la porta i ens ho trobem davant dels nassos. I l'altre problema és que uns són refugiats i els altres no... Jo crec que potser sí necessiten una atenció diferent en el sentit que si vens d'una guerra ho fas amb uns traumes i unes necessitats concretes i si el que vols és guanyar-te millor la vida tens unes altres, però totes les persones han de ser tractades sota les mateixes premisses, i a més, la majoria venen de països destrossats per les polítiques europees... Tots els subsaharians arriben després que Europa hagi explotat, i encara avui estigui explotant els seus recursos. Em sembla molt cínic que ara vagin distingint i diguin tu pots venir, tu no. Que hi ha unes necessitats diferents segur, però que se'ls discrimini negativament... és indignant.

Quan has tornat de Lesbos has impartit diferents xerrades. Quina ha estat la reacció que t'has trobat aquí? Quin interès hi ha?

Et trobes que hi ha molt bona resposta. A les persones que t'escolten els crea molt d'impacte quan ho senten de primera mà, fan moltes preguntes... però també senten impotència, tothom es pregunta què pot fer des d'aquí. Jo crec que la societat civil és molt solidària en general però que hi ha un bloqueig a nivell institucional que no deixa propagar aquesta solidaritat.

Creus que hi ha una certa ignorància envers l'origen d'aquesta crisi humanitària?

Sí, falta informació. És una guerra molt crua i complicada, i això a les notícies no es transmet. Molt poques vegades he vist una crònica de Síria on et plantegin realment aquesta complexitat. Sembla que tothom té molt clar que Estat Islàmic és el dolent de la pel·lícula, que evidentment ho és, però és molt més complicat que això. S'ha d'entendre d'on ve la gent, no venen perquè hagi hagut un terratrèmol sinó que ho fan com a resultat d'unes polítiques concretes aplicades per molts països diferents i sempre s'ha de tenir present. Es tracta d'una guerra mundial a Síria.

Què es pot fer des d'aquí?

Hi ha col·lectius que fan molt bona feina i es poden realitzar donacions, però també s'ha de fer molta incidència política, necessitem manifestacions massives per a què l'estat espanyol ofereixi, com a mínim, les places que li pertoquen i també per tal que Europa garanteixi un camí segur a aquestes persones.