Entrevista a Sergi Cervera, director de Projecte Rwanda

Actor, director i guionista audiovisual ha participat en nombrosos projectes al llarg la seva carrera professional entre els que destaquen pel·lícules com Ningú pot somiar per tu i Marhaba (ambdues candidates als premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català), la websèrie Ruta 66, o el curtmetratge Nuevas estrategias.

"M'impressiona la capacitat del poble rwandès de sobreposar-se per damunt de la tragèdia"

Entre l'abril i el juliol de 1994, Rwanda, un petit país país de l'Àfrica Central, va ser l'escenari de l'infern més gran que hagi pogut viure la humanitat des de la Segona Guerra Mundial. Les milícies extremistes d'ètnia hutu va massacrar bona part de la minoria tutsi així com hutus moderats. Les xifres parlen per sí soles. Tres mesos. Més de 800.000 morts, 250.000 dones violades, 95.000 infants orfes. Dos milions de refugiats.

En el context del vigèsim aniversari de la tragèdia, l'abril de 2014, l'equip de Projecte Rwanda va viatjar al país per tal de rodar una pel·lícula a mig camí entre el documental i la ficció, la història d'un grup de voluntaris que viatja a Rwanda i que experimenta en primera persona com s'enfronta la societat rwandesa a la tragèdia que va marcar, fa només vint anys, tota una generació.

Ens reunim amb el Sergi Cervera en un cafè acollidor de Barcelona. Ens explica que la idea de fer Projecte Rwanda va venir de Ramon Godino, actor i voluntari que viatja a aquest petit país un cop l'any des d'en fa vuit: "Va venir a veure el meu últim projecte a l'Àfrica, Marhaba, li va agradar molt i em va proposar rodar Projecte Rwanda. Després vaig implicar la gent de la promotora Bumayé i la pel:lícula n'és el resultat".

De seguida ens endinsem a Rwanda, però no comencem parlant del genocidi sino més aviat de reconciliació. "És que nosaltres anàvem a buscar el projecte de Rwanda. Volíem anar més enllà del genocidi però passant pel genocidi. El futur de Rwanda com a conseqüència del passat". I afegeix: "Pel que fa a la reconciliació, i segons la nostra experiència, amb la gent jove no hi ha cap problema, en canvi si parlem de la gent més gran... hi ha una reconciliació però basada en un pacte de silenci. Com construeixes una reconciliació real que no es basi en vencedors i vençuts vint anys després de massacrar-se entre ells, un milió de persones en tres mesos... és molt difícil, hi ha d'haver un cert pacte de silenci". I continua: "M'impressiona la capacitat del poble rwandès de sobrepossar-se per damunt de la tragèdia. Jo no he viscut cap guerra, sóc nét d'una generació que en va viure una. Sóc fill d'una dictadura i nét d'una guerra. Ells són fills d'una guerra".

En aquest punt la conversa passa pel nostre propi conflicte civil, el que va haver-hi aquí fa quasi vuitanta anys i que, d'alguna manera, encara ens pesa. "A Rwanda els homenatges són unitaris, en aquest sentit crec que els rwandesos tenen més lliçons a donar-nos que nosaltres a ells, la nostra reconciliació no és un exemple. Però igualment crec que es tendeix a mirar tot el procés des del prisma d'avui i no des del d'aquella època. Jo crec que superarem tot allò de manera natural, de manera natural aquesta lluita anirà perdent força. No hi haurà unitat, no en sabem, ens estem barallant tot el dia. A més, hi ha gent que no la canviaràs, hi ha gent que no sap tolerar i n'ha d'aprendre. Mentre no hi hagi risc de violència, tot s'anira diluïnt".

Tornem ara a l'Àfrica, però aquest cop ens hi apropem des de l'òptica del món occidental. "Quan vaig tornar de Rwanda em van preguntar si tenia por de l'ebola. Entre Monrovia i Kigali hi ha potser la mateixa distància que entre Barcelona i Bulgària, vaig contestar, tenim por nosaltres que ens caigui a sobre un missil de la guerra d'Ucraïna?. Què en sabem de Rwanda? Que hi va haver un genocidi. Què en sabem de Rwanda si ens oblidem del genocidi? Res. Crec que tenim una visió molt reduccionista de les coses". En aquest punt ens explica un dels moments de la pel·lícula, on el germà d'un dels voluntaris protagonistes s'hi enfronta i li recrimina que ell també ajuda als altres a Barcelona, que a la inmobiliària on treballa no vol fer fora una família que li deu el lloguer des de fa un any . "Li fa veure que no cal anar a l'Àfrica per demostrar que es pot ser bona persona. Aquest episodi no hi és gratuïtament, som nosaltres mateixos autoqüestionant-nos el nostre propi discurs".

Ens comenta per acabar, i després d'una hora i escaig de bona conversa, que la preestrena de Projecte Rwanda va anar força bé i que ara l'equip es prepara per inaugurar, aquest proper 24 d'abril a Vic, una gira de projeccions de la pel·lícula per diversos municipis de Catalunya.

"En aquest sentit hem copiat, des de l'admiració, l'equip del Dani de la Orden amb la pel·lícula Barcelona nit d'estiu. Van aconseguir generar expectativa, fer que la gent vingui a tu. És més fàcil omplir una sala de 300 persones en un poble, refinançar després la pel·lícula, i després tornar a Barcelona. Penjarem les fotos al Facebook, ens faran entrevistes als mitjans locals... volem generar interès en el projecte, fer que quan vingui a Barcelona la gent ja el conegui". I afegeix: "Si jo no puc despertar l'interès dels mitjans perquè no tinc els recursos, el que faré és omplir les sales perquè les entrades es venguin. Hem de buscar fòrmules enginyoses, però el que no podem fer és deixar de fer pel·lícules perquè no hi ha diners, hem de ser capaços de crear indústria. Si no, simplement, no hi haurà pel·lícules".