Un món infeliç

          Tothom, qui més qui menys, ha conegut en algun moment de la seva vida una persona amargada, altrament anomenada tòxica. Un company de feina, un cap, un familiar, potser també un bon amic. Amargada, que és el mateix que infeliç. I no hi ha pitjor enemic. Els mou la rancúnia, l'enveja, el desig de fracàs de l'altre, la ràbia i la frustració, les ganes de fer mal per sentir-se millor. Les persones amargades, fan, clarament que el món esdevingui un lloc pitjor i dificulten l'entesa i la comunicació entre persones, societats i pobles. Hi ha diverses teories que afirmen que els poderosos necessiten i per tant promouen desesperadament la infelicitat dels pobles per tal de preservar el poder. Divideix i venceràs, que va dir suposadament Juli Cèsar. Perquè la infelicitat sempre va lligada a la por, i la por paralitza i bloqueja el cos i l'ànima de l'ésser humà, i no hi ha, de fet, millor mecanisme de control.

          Així, sembla ben clar que a les societats occidentals s'està aconseguint. En general tenim de tot, un sostre, una nevera permanentment plena de menjar i una relativa pau i seguretat, però mai no és suficient. La televisió, la publicitat, els mitjans en general, les xarxes socials (que en el fons no deixem de ser nosaltres mateixos) ens recorden cada dia que hem de ser persones exitoses, tenir un cos deu, ser mares i pares exemplars, anar progressant a la feina i gaudir d'unes bones vacances a l'estiu. És el que se'ns demana i és el que mai podrem assolir del tot, i aquest sentiment ens genera frustració, i la frustració genera infelicitat i por, i la por ens coarta la llibertat de moviment i de pensament, per molt que últimament els líders de tot el món s'omplin la boca amb discursos èpics i grandiloqüents sobre l'Europa democràtica, igualitària i lliure. Una Europa poruga que, amb una població de més de 700 milions d'habitants, s'està defecant a les calces, per dir-ho suaument, en veure arribar 160.000 refugiats (quan Jordània, per exemple, que no és precissament un país gran, n'acull encara uns quants més), on s'han arribat a cremar diversos centres d'acollida i on també hi ha gent, ciutadans i ciutadanes normals i corrents, que interrompen les seves rutines diàries, que inverteixen hores del seu temps, per manifestar-se en contra de l'arribada d'aquests refugiats sirians. Una Europa covarda, que tanca els ulls envers les matances que hi ha cada dia al món però que embogeix quan rep una estocada al bell mig del seu cor. Aquí sí fa mal, i molt.

          Una Europa irresponsable que s'omple la boca amb boniques paraules però que deixa de la mà de Déu els més desfavorits, altre cop infeliços, que, amargats, s'aferren a les esperances que els promet el primer boig que es troben per internet, perquè no tenen res més, perquè degut a la falta d'oportunitats, a la impossibilitat d'assolir una mínima felicitat, el seu cor s'omple d'odi i de desig de fer mal. I després passa el que passa. Al final es converteix en una guerra dels que no tenien res a veure amb res contra els que tampoc tenen res a veure amb res, mentre que els vertaders responsables que orquestren tot el tinglado romanen asseguts als seus despatxos movent pacientment les fitxes d'aquesta partida macabra que no és altra que la més vella del món, la que J.R.R Tolkien va il·lustrar-nos tan poèticament, la de sempre, la lluita pel poder.

          És ben clar que ens cal un reset com a societat. Hem de reiniciar. Curar aquest món malalt i infeliç que fa ferum de podrit. Organitzar-nos com a societat civil i moure muntanyes. Educar els nostres fills en la felicitat vertadera i no en la imposada, en l'amor, la comprensió i la tolerància i educar-nos també, de pas, a nosaltres mateixos. Canviar pel canvi. Millorar per ser feliços. Ser feliços per construïr un món més feliç.