Entrevista a Olga Margalef, voluntària a l'illa de Lesbos

"Necessitem manifestacions massives per a què l'estat espanyol ofereixi les places que li pertoquen”

Una de les primeres coses que ha fet l'Olga quan hem començat aquesta entrevista ha estat ensenyar-me les fotografies dels dibuixos fets per infants que va veure en una casa on s'allotgen un centenar de refugiats dels molts que hi ha a Atenes. S'hi poden veure clarament decapitacions, tortures i esquarteraments, una petita prova macabra del que han hagut de patir molts dels milions de ciutadans sirians que ara fugen, desesperats, cap a una Europa atemorida. L'Olga ha estat dos cops en aquesta petita illa grega, una al novembre, l'altra al gener, i les dues vegades ha tornat impressionada i colpida, però sobre tot decidida a sensibilitzar, a explicar-nos a aquells que només podem fer-nos una idea del que passa a Lesbos a través dels mitjans del que és viure un drama humà d'aquesta magnitud en primera persona

Per què vas anar-hi, a Lesbos?

Vaig veure un documental que explicava el cas de Lesbos i d'una altra illa i vaig sentir impotència, ràbia de veure com Europa estava permetent això, que és conseqüència d'una guerra en la qual, juntament amb altres països, n'és en gran part responsable i en què, a més, no s'estan respectant ni els drets humans ni els convenis internacionals.. Tenia curiositat de veure la realitat de prop. A més, Grècia és una país segur, on pots viatjar de forma més o menys barata, tenia quinze dies de vacances i les vaig fer allà. La gran majoria de voluntaris o bé no tenen feina o s'han agafat uns dies, però la gran majoria s'ho cobreixen ells econòmicament.

Com ho vas viure quan vas arribar?

Encara que ho hagis vist per la tele, estàs allà i al·lucines amb la magnitud de tot. No paraves de veure barques arribar, potser arribaven 3000 persones en un dia, a la costa nord, molts d'ells nens... És una realitat que et sobrepassa, et blindes una mica. Et colpeix, et colpeix molt.

Quines feines fèieu?

Quan arribava una embarcació ajudàvem la gent a baixar, els trèiem les armilles, els calmàvem, ajuntàvem famílies, els portàvem als camps, buscàvem metges si calia , i un cop al camp endreçàvem la roba de les donacions que arribaven (ha d'estar tot ben preparat perquè venen amb els pantalons i les sabates xopes, alguns mullats de dalt a baix, agafen molt de fred i s'han de canviar ràpidament). Donàvem roba, fèiem te, netejàvem...

Quin tipus d'ajuda institucional es troben els refugiats en el moment en què arriben?

Les administracions no hi són, ni cap administració europea ni la grega. De fet els guardacostes grecs no fan tasques de salvament de forma regular, és el que més crida l'atenció. I pel que fa a Frontex (Agència europea de fronteres), hi ha patrullant una embarcació al nord de Lesbos, però els voluntaris de l'ONG Proactiva Open Arms ens deien que molts cops s'ho miren, les pasteres van creuant però Frontex no fa rescats.

És cert que Frontex ha arribat a posar impediments als rescats dels voluntaris?

El que va passar és que Frontex no donava permís als de Proactiva per sortir a fer rescats si no era que hi havia realment un naufragi amb la gent a l'aigua i tot plegat... sortir només per remolcar una embarcació i dur-la a una zona segura o per evitar que els que hi anaven patissin fred, això no els hi deixaven fer. Aleshores van arribar dues embarcacions amb un mort a cadascuna per hipotèrmia, un dels quals era un nen petit. Els de Proactiva havien vist que la barca anava mig a la deriva i havien estat més de tres quarts d'hora demanant a Frontex que volien sortir, i quan va arribar l'embarcació a port era tard. És lamentable, el paper europeu és lamentable.

Com viuen la situació els veïns de Lesbos?

La gent d'allà és en general molt solidària. Deien que a Lesbos sempre han arribat embarcacions, que estan acostumats a acollir-los, donar-los menjar, portar-los a la capital... Fins i tot la gent del poble havia tingut problemes amb la policia per atendre'ls. Sempre han arribat embarcacions, aquí, però mai tan massiu... Al novembre, quan encara feia bo, hi havia unes dones grans que baixaven cada vespre a la platja a veure si arribava algú i si venien aguantaven per exemple un nen mentre la mare es treia l'armilla, els donaven la mà... Vaig viure moments realment molt bonics de solidaritat. I els que realment s'han arriscat per salvar gent són els pescadors grecs. Abans que els de Proactiva tinguessin més recursos van salvar molta gent gràcies a ells.

Quin és el següent pas per als refugiats un cop han arribat?

Un autobús deixa les famílies sirianes a Cara Tepe, que és un camp en què des del principi ha treballat el govern local amb l'ajuda de voluntaris i és net, segur i està ben habilitat. L'altre és el de Moria, on van totes les altres nacionalitats i el sirians homes que viatgen sols. En aquest camp, que depèn del ministeri d'immigració, no van deixar entrar voluntaris durant molt de temps i està sota control policial (era un antic CIE), i si bé és cert que ha anat millorant, segueix sent un lloc molt precari. A més hi ha perills, hi ha hagut casos de violacions de dones. També hi ha una zona tancada on hi ha els menors que viatgen sols, els fiquen darrere una reixa. Ens han dit que els tracten bé però no se sap ben bé què està passant. Havíem sentit alguna història d'abús policial, però per exemple des d'ACNUR, que s'encarrega d'aquest tema, se'ns va donar una versió més amable. Allà se'ls hi dona un paper que els garanteix 30 dies de lliure circulació a Grècia, surten del camp i poden agafar un ferri de forma legal i anar a Atenes. A més a Moria hi ha una oficina d'asil des d'on s'haurien de tractar tots els temes de relocalització.

Explica'm això de la relocalització

Gairebé la meitat del milió de persones que ha entrat a Grècia l'últim any ho ha fet per Lesbos. La política de relocalització serveix per a què des de punts com aquest puguin anar a les destinacions finals ja amb el tràmit iniciat de demanda d'asil. Cada país té unes quotes (l'estat espanyol ha dit que acolliria al voltant de 15.000 persones) i a l'oficina d'asil de Moria tenen una llista de tots els que ofereixen places, els diuen on poden anar i aleshores ells fan una llista de vuit països per ordre de preferència. Després els toca el que els toca, i si decideixen anar, el govern grec els paga el viatge i els porta directament on sigui. Però la realitat és que més d'un milió de persones refugiades han arribat a aquest país al 2015, 160.000 s'han acollit a processos relocalització, s'han obert 4200 places i finalment s'han relocalitzat només 217. Vergonya. I a tot això l'estat espanyol no ha ofert cap plaça en tot el 2015 (la Comissió Europea espera que els països siguin una mica proactius i ofereixin places per anar-les cobrint el més àgilment possible).

D'on són les persones que van arribant a Lesbos?

La majoria sirians i d'Afganistan, que és un país destrossat. Hi ha gent que fuig que potser no té un context de violència explícita però no vol que el seu fill d'un any creixi en un país desfet. També hi ha iraquians, pakistanesos, gent de Bangladesh, Nepal, Iran, Iemen, africans d'Eritrea, Somàlia, subsaharians, i fins i tot de la República Dominicana.

A l'hora d'entrar a Europa, es fan diferències depenent de la nacionalitat de cadascú?

A la pràctica són els diferents països els que estan marcant els criteris. Abans la ruta que feien servir aquestes persones era anar fina a Atenes, i d'allà al nord a la frontera amb Macedònia, després creuaven per Hongria i anaven a Àustria, Alemanya... Però arrel dels atemptats de París, a la frontera amb Macedònia només deixen passar sirians, afganesos i iraquians, que es consideren que venen de països de no retorn. Totes les altres nacionalitats no poden passar. És gent que té 30 dies de lliure circulació a Grècia, però arriben a Macedònia i no poden creuar, i quan s'acaben els 30 dies són il·legals... Aquest és un dels problemes més grans que hi ha ara. S'han anat acumulant milers de persones a la frontera, hi ha hagut allaus humanes i tot, disturbis... Aquestes persones són les que es troben en una situació més vulnerable, no tenen manera de sortir i són carn de màfia un altre cop, perquè hi ha màfies que et creuen la frontera amb Macedònia a través de zones muntanyoses molt perilloses, després n'hi ha que et fan un passaport fals per agafar un vol a Itàlia que val uns 5000 euros. Així, actualment hi ha al voltant de 100.000 persones en trànsit que van i venen. També vam veure zones a Atenes on se'ls assessora i hi ha cases d'acollida que s'han ocupat per rebre la gent. A més, poden dirigir-se a diversos camps d'esport que ha habilitat la ciutat, però tenen por dels controls policials i molts no s'atreveixen a anar-hi... El resultat és que també hi ha molta gent dormint al carrer, és un problema molt gran. Europa va donar diners a Turquia per a què tallés el flux, però és evident que tota aquesta circulació de persones que es mou a través d'aquest país es dona amb la complicitat del govern... Als mercats d'Istanbul, per exemple, es poden comprar armilles falses perfectament. Són molts ingressos.

Són molts ingressos per a qui?

Cada refugiat es gasta uns 3000 euros des del seu el país d'origen. Des de menjar fins a pagar la màfia... 3000 mínim. El 2015 el tràfic de persones havia generat entre tres i sis bilions d'euros de benefici, es troba al mateix ordre de magnitud que el narcotràfic, que mou un 400 bilions d'euros a tot el món.

Com veus el paper que juga Europa en aquesta crisi?

A Europa som molts milions de persones, 150.000 són molt poques, el problema és que no s'està movent ni per aquestes 150.000 per tal de gestionar-ho amb garanties. A més, és que el poble europeu ho ha viscut en carn pròpia. Durant la guerra civil espanyola gairebé mig milió de persones van anar a França, a la segona guerra mundial va haver-hi milions de desplaçats. Aquí també ha passat. El poble europeu ha migrat a Sud-amèrica... Hi ha hagut moviments enormes i ara de cop tot això ens pica a la porta i ens ho trobem davant dels nassos. I l'altre problema és que uns són refugiats i els altres no... Jo crec que potser sí necessiten una atenció diferent en el sentit que si vens d'una guerra ho fas amb uns traumes i unes necessitats concretes i si el que vols és guanyar-te millor la vida tens unes altres, però totes les persones han de ser tractades sota les mateixes premisses, i a més, la majoria venen de països destrossats per les polítiques europees... Tots els subsaharians arriben després que Europa hagi explotat, i encara avui estigui explotant els seus recursos. Em sembla molt cínic que ara vagin distingint i diguin tu pots venir, tu no. Que hi ha unes necessitats diferents segur, però que se'ls discrimini negativament... és indignant.

Quan has tornat de Lesbos has impartit diferents xerrades. Quina ha estat la reacció que t'has trobat aquí? Quin interès hi ha?

Et trobes que hi ha molt bona resposta. A les persones que t'escolten els crea molt d'impacte quan ho senten de primera mà, fan moltes preguntes... però també senten impotència, tothom es pregunta què pot fer des d'aquí. Jo crec que la societat civil és molt solidària en general però que hi ha un bloqueig a nivell institucional que no deixa propagar aquesta solidaritat.

Creus que hi ha una certa ignorància envers l'origen d'aquesta crisi humanitària?

Sí, falta informació. És una guerra molt crua i complicada, i això a les notícies no es transmet. Molt poques vegades he vist una crònica de Síria on et plantegin realment aquesta complexitat. Sembla que tothom té molt clar que Estat Islàmic és el dolent de la pel·lícula, que evidentment ho és, però és molt més complicat que això. S'ha d'entendre d'on ve la gent, no venen perquè hagi hagut un terratrèmol sinó que ho fan com a resultat d'unes polítiques concretes aplicades per molts països diferents i sempre s'ha de tenir present. Es tracta d'una guerra mundial a Síria.

Què es pot fer des d'aquí?

Hi ha col·lectius que fan molt bona feina i es poden realitzar donacions, però també s'ha de fer molta incidència política, necessitem manifestacions massives per a què l'estat espanyol ofereixi, com a mínim, les places que li pertoquen i també per tal que Europa garanteixi un camí segur a aquestes persones.

Entrevista a Sergi Cervera, director de Projecte Rwanda

Actor, director i guionista audiovisual ha participat en nombrosos projectes al llarg la seva carrera professional entre els que destaquen pel·lícules com Ningú pot somiar per tu i Marhaba (ambdues candidates als premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català), la websèrie Ruta 66, o el curtmetratge Nuevas estrategias.

"M'impressiona la capacitat del poble rwandès de sobreposar-se per damunt de la tragèdia"

Entre l'abril i el juliol de 1994, Rwanda, un petit país país de l'Àfrica Central, va ser l'escenari de l'infern més gran que hagi pogut viure la humanitat des de la Segona Guerra Mundial. Les milícies extremistes d'ètnia hutu va massacrar bona part de la minoria tutsi així com hutus moderats. Les xifres parlen per sí soles. Tres mesos. Més de 800.000 morts, 250.000 dones violades, 95.000 infants orfes. Dos milions de refugiats.

En el context del vigèsim aniversari de la tragèdia, l'abril de 2014, l'equip de Projecte Rwanda va viatjar al país per tal de rodar una pel·lícula a mig camí entre el documental i la ficció, la història d'un grup de voluntaris que viatja a Rwanda i que experimenta en primera persona com s'enfronta la societat rwandesa a la tragèdia que va marcar, fa només vint anys, tota una generació.

Ens reunim amb el Sergi Cervera en un cafè acollidor de Barcelona. Ens explica que la idea de fer Projecte Rwanda va venir de Ramon Godino, actor i voluntari que viatja a aquest petit país un cop l'any des d'en fa vuit: "Va venir a veure el meu últim projecte a l'Àfrica, Marhaba, li va agradar molt i em va proposar rodar Projecte Rwanda. Després vaig implicar la gent de la promotora Bumayé i la pel:lícula n'és el resultat".

De seguida ens endinsem a Rwanda, però no comencem parlant del genocidi sino més aviat de reconciliació. "És que nosaltres anàvem a buscar el projecte de Rwanda. Volíem anar més enllà del genocidi però passant pel genocidi. El futur de Rwanda com a conseqüència del passat". I afegeix: "Pel que fa a la reconciliació, i segons la nostra experiència, amb la gent jove no hi ha cap problema, en canvi si parlem de la gent més gran... hi ha una reconciliació però basada en un pacte de silenci. Com construeixes una reconciliació real que no es basi en vencedors i vençuts vint anys després de massacrar-se entre ells, un milió de persones en tres mesos... és molt difícil, hi ha d'haver un cert pacte de silenci". I continua: "M'impressiona la capacitat del poble rwandès de sobrepossar-se per damunt de la tragèdia. Jo no he viscut cap guerra, sóc nét d'una generació que en va viure una. Sóc fill d'una dictadura i nét d'una guerra. Ells són fills d'una guerra".

En aquest punt la conversa passa pel nostre propi conflicte civil, el que va haver-hi aquí fa quasi vuitanta anys i que, d'alguna manera, encara ens pesa. "A Rwanda els homenatges són unitaris, en aquest sentit crec que els rwandesos tenen més lliçons a donar-nos que nosaltres a ells, la nostra reconciliació no és un exemple. Però igualment crec que es tendeix a mirar tot el procés des del prisma d'avui i no des del d'aquella època. Jo crec que superarem tot allò de manera natural, de manera natural aquesta lluita anirà perdent força. No hi haurà unitat, no en sabem, ens estem barallant tot el dia. A més, hi ha gent que no la canviaràs, hi ha gent que no sap tolerar i n'ha d'aprendre. Mentre no hi hagi risc de violència, tot s'anira diluïnt".

Tornem ara a l'Àfrica, però aquest cop ens hi apropem des de l'òptica del món occidental. "Quan vaig tornar de Rwanda em van preguntar si tenia por de l'ebola. Entre Monrovia i Kigali hi ha potser la mateixa distància que entre Barcelona i Bulgària, vaig contestar, tenim por nosaltres que ens caigui a sobre un missil de la guerra d'Ucraïna?. Què en sabem de Rwanda? Que hi va haver un genocidi. Què en sabem de Rwanda si ens oblidem del genocidi? Res. Crec que tenim una visió molt reduccionista de les coses". En aquest punt ens explica un dels moments de la pel·lícula, on el germà d'un dels voluntaris protagonistes s'hi enfronta i li recrimina que ell també ajuda als altres a Barcelona, que a la inmobiliària on treballa no vol fer fora una família que li deu el lloguer des de fa un any . "Li fa veure que no cal anar a l'Àfrica per demostrar que es pot ser bona persona. Aquest episodi no hi és gratuïtament, som nosaltres mateixos autoqüestionant-nos el nostre propi discurs".

Ens comenta per acabar, i després d'una hora i escaig de bona conversa, que la preestrena de Projecte Rwanda va anar força bé i que ara l'equip es prepara per inaugurar, aquest proper 24 d'abril a Vic, una gira de projeccions de la pel·lícula per diversos municipis de Catalunya.

"En aquest sentit hem copiat, des de l'admiració, l'equip del Dani de la Orden amb la pel·lícula Barcelona nit d'estiu. Van aconseguir generar expectativa, fer que la gent vingui a tu. És més fàcil omplir una sala de 300 persones en un poble, refinançar després la pel·lícula, i després tornar a Barcelona. Penjarem les fotos al Facebook, ens faran entrevistes als mitjans locals... volem generar interès en el projecte, fer que quan vingui a Barcelona la gent ja el conegui". I afegeix: "Si jo no puc despertar l'interès dels mitjans perquè no tinc els recursos, el que faré és omplir les sales perquè les entrades es venguin. Hem de buscar fòrmules enginyoses, però el que no podem fer és deixar de fer pel·lícules perquè no hi ha diners, hem de ser capaços de crear indústria. Si no, simplement, no hi haurà pel·lícules".

Un món infeliç

          Tothom, qui més qui menys, ha conegut en algun moment de la seva vida una persona amargada, altrament anomenada tòxica. Un company de feina, un cap, un familiar, potser també un bon amic. Amargada, que és el mateix que infeliç. I no hi ha pitjor enemic. Els mou la rancúnia, l'enveja, el desig de fracàs de l'altre, la ràbia i la frustració, les ganes de fer mal per sentir-se millor. Les persones amargades, fan, clarament que el món esdevingui un lloc pitjor i dificulten l'entesa i la comunicació entre persones, societats i pobles. Hi ha diverses teories que afirmen que els poderosos necessiten i per tant promouen desesperadament la infelicitat dels pobles per tal de preservar el poder. Divideix i venceràs, que va dir suposadament Juli Cèsar. Perquè la infelicitat sempre va lligada a la por, i la por paralitza i bloqueja el cos i l'ànima de l'ésser humà, i no hi ha, de fet, millor mecanisme de control.

          Així, sembla ben clar que a les societats occidentals s'està aconseguint. En general tenim de tot, un sostre, una nevera permanentment plena de menjar i una relativa pau i seguretat, però mai no és suficient. La televisió, la publicitat, els mitjans en general, les xarxes socials (que en el fons no deixem de ser nosaltres mateixos) ens recorden cada dia que hem de ser persones exitoses, tenir un cos deu, ser mares i pares exemplars, anar progressant a la feina i gaudir d'unes bones vacances a l'estiu. És el que se'ns demana i és el que mai podrem assolir del tot, i aquest sentiment ens genera frustració, i la frustració genera infelicitat i por, i la por ens coarta la llibertat de moviment i de pensament, per molt que últimament els líders de tot el món s'omplin la boca amb discursos èpics i grandiloqüents sobre l'Europa democràtica, igualitària i lliure. Una Europa poruga que, amb una població de més de 700 milions d'habitants, s'està defecant a les calces, per dir-ho suaument, en veure arribar 160.000 refugiats (quan Jordània, per exemple, que no és precissament un país gran, n'acull encara uns quants més), on s'han arribat a cremar diversos centres d'acollida i on també hi ha gent, ciutadans i ciutadanes normals i corrents, que interrompen les seves rutines diàries, que inverteixen hores del seu temps, per manifestar-se en contra de l'arribada d'aquests refugiats sirians. Una Europa covarda, que tanca els ulls envers les matances que hi ha cada dia al món però que embogeix quan rep una estocada al bell mig del seu cor. Aquí sí fa mal, i molt.

          Una Europa irresponsable que s'omple la boca amb boniques paraules però que deixa de la mà de Déu els més desfavorits, altre cop infeliços, que, amargats, s'aferren a les esperances que els promet el primer boig que es troben per internet, perquè no tenen res més, perquè degut a la falta d'oportunitats, a la impossibilitat d'assolir una mínima felicitat, el seu cor s'omple d'odi i de desig de fer mal. I després passa el que passa. Al final es converteix en una guerra dels que no tenien res a veure amb res contra els que tampoc tenen res a veure amb res, mentre que els vertaders responsables que orquestren tot el tinglado romanen asseguts als seus despatxos movent pacientment les fitxes d'aquesta partida macabra que no és altra que la més vella del món, la que J.R.R Tolkien va il·lustrar-nos tan poèticament, la de sempre, la lluita pel poder.

          És ben clar que ens cal un reset com a societat. Hem de reiniciar. Curar aquest món malalt i infeliç que fa ferum de podrit. Organitzar-nos com a societat civil i moure muntanyes. Educar els nostres fills en la felicitat vertadera i no en la imposada, en l'amor, la comprensió i la tolerància i educar-nos també, de pas, a nosaltres mateixos. Canviar pel canvi. Millorar per ser feliços. Ser feliços per construïr un món més feliç.

El mundo sin luz

          El problema no era que mi mujer fuera actriz. O sí. No lo sé. El problema, era, en concreto, que me gustaban los personajes que interpretaba más que ella misma. Fuera el que fuera. Daba igual si se trataba de una mujer tórrida, desenfadada y provocativa o si interpretaba a una monja de clausura. El hecho es que, fuera cual fuera el personaje, siempre brillaba con una luz especial, fuera de lo común, una luz que, por desgracia, mi mujer no tenía. Tampoco es que no quisiera a mi mujer. Ni siquiera me solía fijar en las chicas guapas que pasaban por la calle ni nunca, en veinte años de casado, había tenido un desliz, ni siquiera una pequeña tentación. Pero sus personajes... aquello era otra cosa. Simplemente me gustaban más.

          La cosa empezó unos años atrás. Ella ya hacía por lo menos diez que se dedicaba al mundo del teatro. Pero un día cualquiera de un año cualquiera, en el estreno de una de las tantas obras en las que había trabajado, todo cambió. La luz de aquel personaje me traspasó el alma, sentí cómo mi piel se agrietaba al recibir su destello, y luego los músculos entumecidos, las venas tensas y rígidas, el corazón al borde del colapso. En aquel momento no entendí nada. Estuve unos días anonadado, no me enteraba bien de las cosas y en el trabajo me llamaron varias veces la atención. Mi mujer me preguntaba si tenía algún problema, si quizá empezaba a atravesar la crisis de los cuarenta o si se trataba más bien de algún asunto relacionado con la salud. Yo la tranquilizaba y le decía que todo estaba bien, que sería la primavera y el tiempo, que no se preocupara.

          A partir de ese momento, el de la revelación, me fue pasando con todos los personajes a los que interpretaba y simplemente acabé acostumbrándome. Aprendí a vivir de aquella manera, a enamorarme una vez tras otra y a que el sueño, al acabar la obra, se desvaneciera. Después todo se teñía de nuevo de un gris tristón como un prado sin verde y yo esperaba pacientemente, yendo del trabajo a casa y de casa al trabajo, a que llegara la próxima función.

Así aguanté unos cinco años, más o menos, siempre bajo la mirada inquisitoria de mi mujer, que de tonta no tenía un pelo. Hasta que un día sucedió que me enamoré tanto y tan profundamente de uno de sus personajes que ya no hubo marcha atrás. Y sus miedos, sus manías y sus defectos, se pegaron a mi piel como el olor a pescado o a podrido, como el aroma a humedad de un bosque a primera hora de la mañana o el olor a leche materna. Y tanto era el estado de éxtasis al que estaba sometido que no tuve otro remedio que declararme.

          -Quiero que huyamos lejos de todo y de todos, solos tú y yo.- le espeté un día al acabar la función, ya en el camerino.

          -Pero qué dices, Luis. ¿No ves lo cansada que estoy? Sólo quiero ir a casa y que me des un masaje en los pies.

          -No, no, a casa no. En casa está mi mujer. Y algunos días vienen las niñas a comer. Yo te quiero sólo para mí. Esta tarde he conseguido que por fin me despidan. Me van a dar una indemnización. Con eso podemos ir tirando viviendo en moteles, por aquí, y por allí. A la aventura. ¿Qué te parece? Después ya buscaremos un trabajo o algo y nos instalaremos en algún sitio como todo el mundo.

          -Ya no tiene gracia la broma, Luis, de verdad que estoy muy cansada y me estoy empezando a poner de mal humor. Llama a un taxi, haz el favor.

          -Pero ¿es que no te das cuenta? Aquí nos asfixiaremos. Mi mujer no permitirá que vivas con nosotros, va de moderna pero tampoco lo es tanto, y además no tendremos...

          -Mira no sé a qué estás jugando pero definitivamente ya me he cansado. Yo me cambio, me cojo un taxi y me voy para casa. Tú verás lo que haces.

          Dicho lo cual se levantó, se instaló detrás de un biombo y a los pocos minutos apareció mi mujer.

          La observé de arriba a abajo sin decir palabra, pensando sólo en un sueño que acababa de esfumarse. La vi igual que siempre. Su melena pelirroja, sus ojos verdes inquietantes, las piernas largas y esbeltas, el torso bien contorneado. Ni rastro de la luz.

         -Si quieres quedarte aquí a dormir, tú mismo-. Y me dejó a oscuras, como castigado, rodeado de espejos, pelucas, maniquíes, boas y demás objetos variopintos relacionados con el mundo de la farándula.

          A mí sólo se me ocurrió sentarme en el suelo, agazapado en un rincón cualquiera. Al rato me eché a llorar como un niño.

          Todavía hoy sigo haciéndolo.

Breve historia de una pelota

Esta es la historia cualquiera de una pelota cualquiera. De las quizá millones o trillones o cuatrillones de pelotas que debe de haber en el mundo. Pelotas de tenis, de waterpolo, de ping pong, de badminton, de golf. Pelotas hechas con papel de plata, de plastilina o de las que dan vueltas y más vueltas peinando los desiertos mexicanos de las películas americanas. Pelotas de baloncesto, pelotas vascas, incluso pelotas de goma.

Pero la historia que hoy quiero contar es la de una pelota de fútbol. La de una pelota cualquiera pero única al mismo tiempo, sin copias ni hermanas mellizas. La historia de esta pelota. De mi pelota.

Mis amigos me llaman Kone y vengo de una de estas regiones remotas que los europeos llaman el África subsahariana. Da igual de dónde, tampoco es que importe mucho. Pero como no estoy contando mi historia, sino la de mi pelota, voy a intentar ceñirme a ello.

A mi abuelo le llevó unos días fabricarla. Lo hizo en la aldea en la que vivíamos y usando materiales estrictamente naturales, nada de fibra sintética ni todas estas cosas que se usan hoy en día. Era del color de la tierra y tenía las costuras de un rojo granate, como se tiñe la sangre cuando se coagula. También recuerdo el tacto perfectamente. Rasposo y suave al mismo tiempo, no puedo describirlo del todo.

Ilustración: Adrià Fruitós

Y no me separaba de ella. Mi abuelo me decía que no tuviera tanto miedo de perderla, que las cosas que tememos acaban sucediendo más fácilmente. Pero yo no podía soltarla, y cuando la cedía para jugar algún partido con mis amigos sentía siempre una tensión espantosa que no podía controlar y me bloqueaba, y no podía jugar porque todos los músculos de mi cuerpo se paralizaban e impedían que me moviera con naturalidad. Y entonces mi padre se ponía muy nervioso. Y me chillaba que tenía que jugar, y jugar muy bien. Y volvía a repetirme que no se sabía cuándo iba a pasearse por la aldea uno de esos europeos ricos que trabajan para grandes clubes de fútbol buscando nuevos talentos. Y yo volvía a rechistar diciéndole que todo eso no eran más que chismes alimentados por la imaginación de la gente que se aburría en la aldea, y él volvía a abofetearme, preso de la rabia y de una frustración vital que nunca iba a abandonarle.

Pero un día cualquiera el destino de mi pelota cambió y de golpe se vio envuelta en un fajo de tela blanca que le privaba de la cálida luz del sol africano. Y empezó el peregrinaje. Cruzamos medio continente, ahora a pie, después subidos en un viejo autocar mal pintado, finalmente entre ganado montados en un camión.

Cuando destapé por fin mi pelota era de noche y una superficie infinitamente negra nos desafiaba, quieta y callada. Y entonces recordé las veces que mi amigo Abdou me había descrito el mar como algo hermoso, brillante y conmovedor. Y pensé que por qué me había mentido de aquella manera. O quizá aquél no era el mismo mar del que todos hablaban. De repente una luz cegadora, los susurros nerviosos, movimientos y empujones. Había que subir rápidamente a la barcaza. Al rato de zarpar la superficie aterradora nos rodeaba por todas partes, como una mano negra amenazante. El silencio era sepulcral. Y al cabo de unas horas, y mientras todos dormían, el viento empezó a soplar con más fuerza y la barcaza a zozobrar como un títere a punto de romperse. Y la lluvia, y las olas. En nada habíamos volcado. Nadie sabía nadar, y en unos minutos dejaron de oírse los gritos frenéticos, poco a poco, y las voces solitarias en medio de la nada se deshincharon como se deshincha un globo cuando pierde todo su aire, su razón de ser. Yo cerré los ojos y empecé a rezar, como me había enseñado mi abuelo que debía hacer una vez llegara el momento. Pero no había llegado. El estruendo de un trueno hizo que los abriera de nuevo instintivamente y el rayo cegador que cruzó el cielo a continuación me dejó ver un objeto redondo a un par de metros de donde me encontraba. Mi pelota. Desconozco todavía cómo, pero el hecho es que llegué hasta ella, la abracé y permanecí en esa posición durante un tiempo indeterminado. Cuando oí la sirena del barco ya había amanecido.

No volví a ver mi pelota nunca más. Cuando desperté en aquel yate de salvamento nadie sabía nada de mi balón. Intenté preguntarlo haciendo señas, expresándome de la mejor manera posible, pero todos pensaban que divagaba por el frío y el cansancio y no hacían más que recomendarme que volviera a dormirme. El hecho era que mi pelota se había ido.

Era posible que se hubiera lanzado al mar –quizá le había gustado el suave balanceo de las olas y el tacto de la sal- o que incluso se hubiera ido con cualquier otro chico subsahariano o europeo que la necesitara más que yo. Incluso era una posibilidad que hubiera encontrado un rincón confortable en aquel barco de salvamento en el que se sintiera como en casa, o que prefiriera quedarse en cubierta observando sin más el terrible drama que azotaba continuamente las aguas malditas sobre las que se mecía.

Yo, sin embargo, seguí con mi propia historia.


Publicado en Revista Panenka. Abril 2014

Un mundo cerdil

Érase una vez, en un lugar alejado de cualquier cosa, una sociedad formada básicamente por cerdos y ovejas. Las ovejas eran todas aparentemente iguales, pero sólo aparentemente, y los cerdos en realidad también, pero sin embargo eran menos en cantidad y mucho más poderosos que las ovejas.

Las ovejas, muy en el fondo, tenían personalidad propia, pero los cerdos habían ideado varios y originales métodos para hacer que la perdieran y que dejaran de pensar, a pesar de estar biológicamente preparadas para ello. Además, los cerdos habían creado seres que las custodiaban, por si aparecían fallos en el Plan y a alguna se le ocurría pensar más de la cuenta. Estos seres no eran más que antiguas ovejas física y mentalmente transformadas en Pastores y Perros. Y si en algún momento los Pastores y los Perros mostraban algún síntoma de Empatía, palabra que los cerdos habían incluido en uno de los puestos más altos del Antidiccionario, automáticamente eran eliminados y sustituidos por otros.

Ilustración: Iolanda Marrasé

          Había en este mundo muy alejado de cualquier cosa dos tipos de cerdos, los Cerdos Naturales, que habían sido designados como tales, y los Cerdos Adaptados, que antes de cerdos habían sido ovejas. El proceso de transformación Oveja-Cerdo era en realidad muy sencillo, y afectaba principalmente a aquellas ovejas que realmente Querían vivir como cerdos, y sobre todo Querían Ser cerdos. Los Cerdos Naturales detectaban rápidamente cuando una oveja parecía estar empezando por sí sola la transformación, y cuando eso ocurría, le daban todas las herramientas y facilidades para conseguir su objetivo.

El equilibrio para mantener al rebaño calmado y en silencio no era fácil de conseguir, pero los cerdos tenían bien aprendida la Teoría, que había pasado de generación cerdil en generación cerdil. Lo principal era que las ovejas estuvieran suficientemente alimentadas para sobrevivir físicamente y suficientemente distraídas para sobrevivir mentalmente. Para ello, los cerdos de la Sección Alimentaria habían creado un programa de distribución de víveres matemáticamente perfecto, y los de la Sección de Entretenimiento habían inventado los Juegos de la Felicidad, una serie de actividades que las ovejas aplaudían y disfrutaban, y que las mantenían ocupadas durante la mayor parte del tiempo en que no consumían alimentos.

Las ovejas no se llevaban bien las unas con las otras y los Sentimientos hacía Ciclones de Tiempo que ya habían desaparecido. Algunas, las más viejas, incluso eran capaces de recordar conceptos absolutamente prohibidos en el Mundo Cerdil, como el Amor, la Tolerancia o la Solidaridad, pero no podían de ninguna manera compartirlos con ninguna otra oveja, ya que en el Decálogo del Mundo Cerdil eran considerados como Armas de Destrucción Masiva.

Así transcurrían los Ciclones de Tiempo en el Mundo Cerdil, hasta que un día hubo un fallo en el Sistema demasiado grave. Hubieron problemas en la Sección Alimentaria y en la Sección de Entretenimiento, los pilares básicos para mantener el equilibrio planificado, entre otras cosas porque los cerdos no realizaron una correcta distribución de los alimentos (sus ansias de engordar dejaron a las ovejas al borde de la inanición), y porque, hambrientas y enfadadas, algunas ovejas habían conseguido reunir fuerzas suficientes y despertar mentalmente, lo que les permitió boicotear en gran medida los Juegos de la Felicidad.

Fueron ellas, las mismas ovejas, las que se fueron contagiando las unas a las otras de estos nuevos aires reivindicativos, las que fueron recuperando su individualismo, siempre a al servicio de las demás ovejas, las que empezaron a desenterrar conceptos prohibidísimos en el Mundo Cerdil como la Justicia, la Igualdad o la Democracia. Fueron ellas mismas las que redescubrieron el Amor y la Solidaridad y así fueron creciendo como ovejas, hasta el punto de convertirse en seres nuevos y libres. Fueron ellas las que, poco a poco, crearon una sociedad donde cada vez menos surgían nuevos Cerdos Adaptados, Perros y Pastores y donde cada vez más las ovejas vivían felices y contentas de ser lo que eran y con lo que tenían, pero sobre todo con lo que sentían.

Así las cosas, los Cerdos Naturales cada vez eran menos y su influencia menor, hasta que, con los Ciclones de Tiempo, acabaron por desaparecer.

Últimamente hay estudios ovejiles que confirman haber visualizado a los antiguos cerdos malviviendo en un planeta muy, muy lejano llamado San Martín. Pero eso ya es otra historia.

El miedo mío

Yo solía tener pesadillas. Me había quedado horas en vela pensando en que en cualquier momento iba a entrar por la puerta una de esas bandas que roban con violencia. Un par de encapuchados sin escrúpulos dispuestos a apalizar a quien sea con tal de llevarse un portátil de mala muerte. Estaba tan segura de que iban a entrar por la puerta de mi casa que podía oír los pasos y todo, cómo respiraban, cómo se movían.

          Ahora pasan por delante de la cocina, pensaba, y entonces fabricaba mentalmente, en tres o cuatro segundos, la estrategia. Movería el mueble zapatero de mi habitación para bloquear la puerta y mientras tanto llamaría a la policía. También me asomaría por la ventana y me pondría a chillar como una loca hasta que se iluminaran todas las ventanas de mis vecinos. Cuidado. Ya están aquí. Queda nada. Atenta. El corazón a mil por hora. Intento ponerle coraje al asunto, pero la verdad es que el miedo me bloquea los músculos y el pensamiento, tanto que casi no me puedo mover. Y cuando pienso que ya está, que todo ha terminado, resulta que no pasa nada. Pasan un par de minutos y tampoco. Nada de nada. Me relajo, y finalmente reúno el valor para levantarme y asomarme por la puerta. Nada. Todo en orden. Respiro aliviada.

Me meto en la cama de nuevo, y aunque no quiero dormirme, el cansancio y la tensión acumulada me pueden y caigo rendida. Son las cinco de la mañana.

Es realmente sorprendente la capacidad que tiene nuestro cerebro para hacernos creer lo que no es, cómo puede ser más fuerte nuestra realidad mental que la realidad objetiva, o lo que los seres humanos, desde nuestra infinita ignorancia, llamamos de algún modo realidad objetiva. Así somos, así es el miedo, y así nuestra mente. Y también así es como algo que puede parecer anecdótico nos hace tremendamente frágiles, tan frágiles como un bebé perdido en el centro de una gran ciudad. Nos quedamos literalmente en pañales para quien quiera aprovecharse de ello. Y no son pocos, desgraciadamente.

El miedo a perder el trabajo, a no poder pagar la hipoteca, a no tener para comprar un vestido nuevo a nuestros hijos, a la incertidumbre, el miedo a la libertad, a no seguir el camino marcado, a que los bancos se queden sin dinero, el miedo al cáncer, a nuestra propia muerte y a la de nuestros seres queridos, a la guerra y a la violencia; el miedo al vecino, al aburrimiento y al silencio, a nuestro jefe o a la proliferación nuclear en Irán, el miedo a pasear solos de noche por una calle oscura, a cruzarnos con algún conductor borracho o a que nos chafe un autobús. El miedo a que haya vida en Saturno, a quedarnos solos. El miedo a todo.

El miedo. Tan humano y tan inhumano al mismo tiempo. La felicidad es la ausencia de miedo, dijo alguien alguna vez, pero entonces… ¿realmente existiría sin él? ¿podría existir el ying sin el yang? ¿la bondad sin la maldad? Quizá nuestra única misión sea intentar superarlo para vivir lo mejor posible, quizá sólo se trate de una carrera de obstáculos con el fin de estar lo más preparados posibles para el Miedo Final. Quizá sea posible superar todos nuestros miedos pero sólo algunas personas lo consigan. O que la solución se encuentre sólo en nosotros mismos y en nuestra capacidad de elaborar complicadas estrategias de superación y adaptación. Quizá sólo se trate de perderle el miedo al miedo y aceptarlo para enfrentarlos a él las veces que haga falta, sabiendo que jamás va a desaparecer. O de, muchas veces, identificar el miedo que nos manipula, el que proviene de las grandes corporaciones, el que se nos inculca desde esa pequeña pero poderosa esfera que domina la humanidad.

¿Pero cuánto de serio es el miedo? ¿Cómo se mide? ¿Cómo se sabe cuán importantes son nuestros miedos realmente, si al fin y al cabo no somos más que insignificantes bichitos que viven en una bola colgante en la inmensidad de la oscuridad? ¿Y si no somos tan importantes? ¿Y si nos pasamos el tiempo sufriendo, pensando y temiendo en lugar de coger lo que está a nuestro alcance y disfrutarlo? El miedo está basado en la paranoia, que es lo que lo alimenta; que pensemos en él las veinticuatro horas es lo que le da fuerzas, tanto que casi podemos convertirlo, si ponemos empeño, en un verdadero depredador.

Recuerdo un episodio en la escuela de teatro donde estudiaba. Tenía que interpretar un papel que me encantaba. El personaje era realmente delicioso y muy dentro de mí algo me decía que era absolutamente capaz de representarlo, dotarlo de credibilidad y emocionar al público presente. Pero la inseguridad, el miedo al qué pensarán y a la crítica del día posterior y el pánico a la opinión que mi profesor pudiera tener de mi actuación me empequeñecieron hasta niveles que, la verdad, nunca hubiera imaginado. Y la actuación, obviamente, fue un fiasco absoluto. Sencillamente la salvé como pude, primero por mi compañero de escena y segundo para no largarme corriendo de allí y montar un número. De nuevo el miedo me comió de un bocado. Después escupió los huesecillos y allí quedé yo, desanimada y con la autoestima por los suelos. Lo que aprendí de aquel episodio es que quien me tragó, masticó a su antojo, y después escupió fui, en el fondo, yo misma. No fue ni mi profesor, ni fueron los nervios, un texto complicado, o un lapsus memorístico. Fui yo y nadie más que yo. Yo creé el monstruo del miedo, primero pequeñito, pero en pocos minutos y mientras esperaba entre bambalinas, lo doté de largas uñas afiladas y grandes fauces terroríficas hasta convertirlo en algo tan temible, grotesco y salvaje que no tuvo ningún reparo en comerme enterita de un solo y único bocado.

Así que, ¿quién dijo miedo? Yo. Yo lo digo, y lo grito a los cuatro vientos. Miedo. Miedo. Miedo. Miedo. Porque yo lo puedo crear, igual que puedo hacerlo desaparecer. Porque yo puedo elegir vivir pensando en cuántas cosas negativas podrían pasar o en cuánta esperanza hay todavía en el mundo si creemos en ella y actuamos de manera coherente. Porque en mis manos está no dotar a mi pequeño monstruito de crueles herramientas para acabar conmigo como persona y convertirme en un ente amargado que ronda por el mundo pensando en cuándo va a recibir la siguiente estocada. Porque si quiero, puedo eliminarlo, o al menos mantenerlo tan mermado como sea posible con tal de que no condicione mi día a día y me impida vivir felizmente.

Mi miedo es mi responsabilidad, única y exclusivamente mía, aunque provenga de otras personas, entes o sistemas. Mi miedo es mío y de nadie más. Y no le tengo miedo.